Josep Maria Tarazona Mas.
Més per naixença, s’és bord si es balafia l’heretat patrimoni. Flor Natural dels Jocs Florals de València (1955).
M. Dominguez Barberà.
Durant este últim any dos fets al nostre municipi evidencien de la pèrdua accelerada de les nostres referències col·lectives i identitaries com són la desaparició d’un element representatiu del paisatge històric i el canvi de nom de la plaça. El primer d’ells, l’enderrocament del motor de la Mare de Déu del Do d’Alfafar ha estat l’últim atemptat sobre l’horta històrica d’Alfafar. La falta de sensibilitat dels responsables polítics d’Alfafar, des de fa ja uns decennis, està duent a la pèrdua dels nostres punts de referència, a l’anul·lació dels lligams existencials amb el nostre espai propi, a les arrels culturals i afectives. La desaparició del motor de la Mare de Déu és una mostra evident de la nul·la protecció de l’horta i del patrimoni cultural a Alfafar. Construït l’any 1943, el motor regava la partida de l’Alqueria Nova i la part més alta de Ravisanxo, indrets on quedarà localitzat el complex IKEA i on des de fa decennis s’emplaça el polígon comercial. El motor de la Mare de Déu del Do junt la xarxa de motors que rega l’horta d’Alfafar constitueix un dels signes que reflecteix la història del territori i les pràctiques humanes sobre el mateix. Enderrocat el motor de Sant Jaume fa uns anys, i fa uns decennis els de l’Orba i la Mànega, encara hui queden en peu el de Sant Sebastià, Sant Isidre i el de Pont de Pedra. Com a elements patrimonials que han marcat des de temps la identitat del paisatge de l’horta, i encara que alguns d’ells han perdut l’ús per al què van ser construïts atesa l’expansió urbanística, amb la seua conservació i recuperació en el futur comprendrem dels processos productius que han marcat històricament l’economia del nostre poble i del nostre país. És per això que com a monuments de la cultura popular necessitem que els motors i el patrimoni hidràulic local gaudisquen d’un reconeixement legal que assegure la seua protecció, amb mesures reals, amb la seua declaració com a Béns de Rellevància Local per a què no es permetesca la seua destrucció per l’expansió urbana. Les lleis de Patrimoni Cultural i Històric defineixen els nivells de protecció i proporcionen les mesures adients.
No dubtem que el paisatge és una realitat viva que canvia constantment, que una crisi desesperant com l’actual obliga a l’oportunitat de crear llocs de treballs i a l’impuls del comerç local amb l’obertura de nous espais, però eixe fet no ha de ser incompatible amb el respecte al patrimoni, i de les accions en equilibri. El ritme de l’acció humana sobre el territori ha sobrepassat tots els extrems i límits i, al capdavall, es necessari un nou plantejament i una proposta que salvaguarde aquells espais agrícoles de l’horta que encara resten intactes i incidir en l’horta com a valor d’esplai per a la ciutadania, de pulmó verd, facultant-ne l’accés a vianants. A la fi, el poble d’Alfafar, si no prenem mesures, s’assemblarà més a una ciutat dormitori, perdent els seus signes distintius i identitaris.
Altre fet ha estat el canvi de nom de la plaça del nostre poble. El nom de País Valencià per a la plaça del nostre poble fou adoptat per les forces democràtiques de la transició, i sembla que això encara no acaba d’agradar. Canviar els noms de carrers o places per motius estrictament polítics pertany a una cultura democràtica dèbil. Alfafar ha viscut d’estes actituds ja caduques en diverses ocasions, per citar quan l’anarquisme durant la República canvià els noms d’alguns dels carrers dedicats a sants.
El govern municipal ha al·ludit l’obsolescència per voler justificar el canvi, el que pot produir un efecte si cap més perniciós. No està obsolet hui en dia el pensament polític de Canovas o Blasco-Ibáñez? Coneix el poble en general a Julio Colomer, el doctor Ferran o Francisco Baixauli Perelló?. De segur que no. Però tots ells, formen o han format part del nostre imaginari col·lectiu i de la nostra història amb major o menor intensitat, independentment de les afinitats polítiques o personals. O el govern d’Alfafar prepararà una enquesta per a tots els carrers que resulten obsolets?.
Justificar que fou el poble d’Alfafar qui decidí l’elecció de nom per a la plaça és un autèntic insult a la intel·ligència. La consulta no reunia elements necessaris per a què fóra un mecanisme vàlid i eficaç. Mai coneguérem quines eren les bases d’eixa consulta o quina fou la data fixada per a la seua finalització. Fins i tot, hi hagué que votà diverses vegades. Si els pares de la consulta proposen eixe mecanisme com a democràtic, no estranya de la proposta.
La denominació de País Valencià és hereva de la denominació antiga de Regne de València, única denominació oficial en la llarga època foral i que va perviure més enllà del Decret de Nova Planta. Les dos denominacions, plena i actualment vigents, apareixen al preàmbul del nostre Estatut d’Autonomia. Si hi ha hagueren dubtes de la seua validesa jurídica o de la seua oficialitat, tampoc això no permetria que un carrer, avinguda o plaça arrepleguera eixa denominació. De la mateix manera, ningú dubta que un en Estat no confessional hem de conservar i preservar els noms de carrers que porten noms de sants o què pertanyen a una confessió en particular.
El País Valencià és vigent, viu. La defenestració per aquells que no creuen amb eixa formula, no dóna per a què molts valencians i valencianistes pensen que el nostre poble té uns drets col·lectius a exigir. Sense reminiscències arqueològiques ni nostàlgies d’un regne i sense la degradació provinciana i la subordinació que ens volen imposar, el País Valencià es la denominació que retorna la dignitat col·lectiva als valencians, com a poble diferenciat. Autèntica fal·làcia dels que declaren que els que fan ús del terme País Valencià són catalanistes declarats o esquerrans. Manipulacions desestabilitzadores per la piconadora uniformista, la tergiversació o la ignorància sobre la denominació ha de ser aclarida. Fonaments històrics, des de segles, i documentació diversa deixen entreveure com els valencians han utilitzat del terme, indistintament del seu tarannà ideològic i posició.
Des d’ una posició escassament conciliadora com la mostrada amb la defenestració del terme País Valencià, algunes manifestacions de veus autoritzades, gens conspicus de catalanisme, quedarien sense significació. Així, Manuel Broseta exposava al Diari Las Províncias en data de juliol de 1977: “Se trata de continuar haciendo País Valenciano, sin anatemas, condenas, exclusiones, ni menos precios. Empecemos decididamente a hacer País, o Región, o Reino, pues en definitiva todos son respetables, mientras sean valencianos y se dediquen a construir este País”.
També, la denominació de país i de pàtria per al poble valencià amb proclamacions identitaries era utilitzat pel cronista d’Alfafar Josep Lacreu en diferents escrits. A les estrofes del poema de 1955, La Segona Processó, diu així:
A grapats tiren murta, romer i genciana,
plenant, amb l’enramada, els carrers, de l’encís
i el flaire inconfusible de festa valenciana,
embaumant el rient vespre dels pobles del País.
Als llibres de festes de la Mare de Déu del Do com el de l’any 1962, amb el títol de Bodas de Oro, el cronista local expressava: “Ara no precisem més que de noblesa, comprensió, bona voluntat, sí, per nostre poble, a la fi de mantindre el foc sagrat de la pàtria, quals brases semblen a vegades tapades per la cendra de mals enteniments i d’incomprensions”, o el de 1963, a l’article titulat Gent de Poble, “…eixa gent és la mateixa que dóna la veu als orfeons o masses corals dels seus pobles; que nodrix les bandes de música i agrupacions musicals de tota mena, famosos en el món; que conserva museus, carrers i pedres carregades d’història escampades pel país…”. Altra menció, la trobem l’any 1966 al llibre de festes de Sant Sebastià quan Josep Lacreu deia: “…mamprengam la tasca de revalencianització del país…”.
Més clar i incisiu fou el bon cronista de Sedaví, Vicent Ruiz Monrabal, quan declarava al diari Levante: “ Para mí, cambiar el nombre de calles o avenidas que se llaman del País Valencià me parece de carcas auténticos, porque se puede utilitzar esa denominación”.
Caldria afegir que Alfafar reuneix i articula alguns dels elements definidors de la identitat valenciana. Molts dels trets bàsics de la valencianitat impulsats pel moviment romàntic i renaixencista, i encara que puga parèixer un tòpic, com l`horta, la marjal albuferenca o la religiositat entorn a les Mare de Déu trobades tenen en el nostre poble un espai referencial molt rellevant de l’imaginari valencià i de la construcció simbòlica de la identitat valenciana. És per això que rebutjar la denominació de País Valencià suposa renunciar a la nostra identitat com a valencians, i com a alfafarencs.