Per Joan S. Sorribes, candidat a l’Alcaldia d’Alfafar per COMPROMÍS PER ALFAFAREl govern d’Adsuara al front d’Alfafar toca el final. L’inici de legislatura, en 2011, venia precedit bàsicament per la situació de crisi i el peatge d’una situació dramàtica per a gran part de la població i la crítica frontal al govern estatal de Zapatero del qual el PSOE local va fer seguidisme fil per randa, en un context de poder hegemònic territorial del PP al País Valencià. Junt a això, en 2011, els tres eixos sobre els que el PP d’Alfafar construí el seu discurs contra el PSOE local i Emilio Muñoz, l’alcalde precedent, van ser: 1) el despotisme i la falta de transparència del govern local i 2) la dilapidació de recursos públics, el clientelisme i una gestió que arruïnava les finances municipals, fonamentalment.Doncs bé, pràcticament quatre anys després ens trobem en una situació en què el drama per a gran part de la població continua, i en alguns casos agreujat (les xifres de desocupació, de pobresa i d’exclusió social o risc, són iguals bàsicament que fa qüatre anys en el cas de l’atur, i han empijorat en els paràmetres de la pobresa i l’exclussió social), cosa que comportarà necessàriament que el PP local pague un important peatge, perquè com els seus predecessors també ells han fet un seguidisme estricte de la seua obediència política a Rajoy. I amb això, pel que fa als assumpte locals, tenim una llarga llista de qüestions a subrratllar:
1) Les millores en transparència a penes han sigut cosmètiques, superficials, i concedides després d’exigències de l’oposició -no precísament de la representada en l’Ajuntament, sinò de la que s’ha constituït des de COMPROMÍS destacadament-,2) Cap avanç real en participació ciutadana i continuïtat en les tendències despòtiques i autoritàries –i com exemple d’això només esmentaré tres fets:
a) a penes entrar al govern municipal, l’equip d’Adsuara pretengué deixar en el carrer la majoria de les associacions que treballen en el Parc-Barri d’Orba, amb ordre de dessallotjament de les seues seus socials a l’Edifi Comercial del Parc…, poc després acabà amb l’associació que tradicionalment organitzava les festes del Tremolar via la seua substitució per una associació de recent implantació i evidentment més pròxima als nous colors municipals, i per arrodonir-ho tot ha practicat també el clientelisme, això sí intentant substituir la xarxa clientelar creada abans pel PSOE local durant dècades de govern municipal per la seua pròpia.b) a mitja legislatura el govern d’Adsuara pretengué acabar amb la Cooperativa Social del Parc per la via d’ofegar el seu projecte sòcio-laboral.
En ambdós casos va ser des de la pressió assotiativa, social i ciutadana que s’aconseguí salvar a penes els mobles i en precari, en el primer cas fent paper mullat l’ordre de dessallotjament de les seues socials (però sense aconseguir enfrontar el tema de la propietat de la Segona Planta de l’Edifici Comercial del Parc i la seua necessària rehabilitació i adeqüació) i en el segon dels casos amb una llargúíssima Vaga de Fam, amb què es va aconseguir fer entrar sinò en trellat si almenys en vies de diàleg a l’equip municipal del PP, per poder
salvar la Cooperativa en últim extrem (però perdent l’històric servei de Neteja Viària del Parc, que va acabar en mans de FCC);
i c) l’eterna confussió entre Participació Ciutadana i mera proximitat, d’una banda, i proximitat institucional i auto-bombo, de l’altra banda: és a dir pervertir el concepte de participació amb un trist i obscur exercici de consulta sense garanties per canviar el nom de la plaça principal o derruir un monòlit, per exemple, o posar una misera urna-bústia de suggerències de cartró com a primeríssim actiu en la cartera participativa municipal, o continuar amb la política comunicativa partidista amb el BIM, les edicions de fullets a tot color i amb una web municipal sovint buida de continguts i, sobretot, on falten la majoria dels documents i assumptes sense els quals no hi ha ni transparència ni possibilitats de participació ciutadana, per esmentar només uns pocs exemples.
3) El posar ordre en els comptes municipals no ha comportat amb el govern d’Adsuara posar els recursos alliberats a funcionar per ajudar a paliar els principals problemes que afecten a la majoria social d’Alfafar, a la gent, entre altres coses perquè, com l’obediència obliga, gran part dels recursos “alliberats” el senyor Montoro (el ministre del PP) ha impedit que es pogueren dedicar a polítiques locals (ja saben vostès: primer pagar el deute i només al final atendre els rets i necessitats els ciutadans…), i també per
què no s’han afrontat algunes de les llacunes i forats que explicaven fa quatre anys la situació de l’Hisenda municipal i encara hui continuen igual, tal com estaven. Com a mostra que posar ordre en les finances municipals no comporta necessàriament millorar qualitativament la vida local, hi ha l’estat de ruïna d’un Bé de Rellevància Local, com és l’Alqueria del Pi, en risc de caure a trossos davant la desídia municipal en un flagrant incompliment de les seues promeses electorals de 2011.
Junt a això, el govern d’Adsura comparteix el mateix model de desenvolupament dels seus antecessors: mirant més les possibilitats del Polígon, i per tant de les grans marques i empreses de dimensions grans, que no les que pot oferir el xicotet comerç`i la xicoteta empresa, els emprenedors, els autònoms i l’economia social i comunitària… El govern municipal del PP no ha acompanyat al poble, a la gent, en la seua sovint penosa situació i drama, i quan ho ha fet, ha sigut després de posicions dubitatives i empés per la pressió social, com en el cas d’Ikea i la seua pretensió d’obrir en diumenges, o algunes polítiques assistencialistes (més gràcies a recursos de la Unió Europea o d’institucions com la Diputació de València, que dedicant recursos propis) i a remolc d’una situació en què ha augmentat la fractura social en el poble.
4) He agafat dos documents que entenc són importants per reflexionar sobre la present legislatura pel que fa al govern municipal de l’alcalde ixent, Juan Ramón Adsuara. El primer document és el propi programa que proposà el PP local en les eleccions municipals de 2011. El segon són les taules d’avaluació de Transparency International. En el primer dels casos, ni aplicant criteris de màxima bondat, el compliment de les seues pròpies promeses electorals passa d’un 40%. En el segon cas, ni tan sol s’arriba al 35%. En ambdós casos, per tant, i emprant la terminologia en l’enseyament el govern municipal d’Adsuara no arribaria al Progressa Adeqüament, o sent més castissos obtindria un Suspens.
El PP en 2011 prometia canviar les coses al poble, i el canvi en les coses fonamentals no ha arribat en els quatre anys -com, òbviament, era perfectament previssible-: van canviar la imatge corporativa en roig del PSOE local per la seua pròpia en blau, i fins ahí va arribar el tema, el canvi, la innovació i els nous aires en els afers públics locals.Alfafar mereix alguna cosa millor, mereix una altra política, és més la necessita amb urgència. I eixa política no pot arribar de la mà del PP ni del PSOE locals.
Alfafar mereix alguna cosa millor, mereix una altra política, és més la necessita amb urgència, i eixa política no pot arribar de la mà del PP ni del PSOE locals. La praxis del bipartidisme en Alfafar s’ha demostrat amb la continuïtat del model de desenvolupament i vida política local que des de fa dècades el PSOE alfafarenc va posar en marxa i que el PP d’Alfafar ha perpetuat convertint l’alternança en el govern municipal en una sort de ganyota a la gent i les seues necessitats, a les expectatives i demandes dels ciutadans.
Front al PP d’Alfafar ens hem trobat un PSOE absent, fins a dates molt recent, buit, sense propostes ni veu ni voluntat política. Només un lleu despertar s’ha manifestat en els del capoll quan s’aproximaven les dates electorals, quan l’abstenció, la no compareixença i l’enmudiment han sigut la tònica que han mantingut durant els prop de quatre anys de la legislatura.
La confrontació política entre el PP i el PSOE bàsicament s’ha reduït, i això en dates molt recents en plena precampanya electoral ja, a tirar-se els trastos al cap a propòsit de suposades prevaricacions i malversació de cabdals públics –amb anys a l’esquena en l’agenda de les pedrades que es tiren uns als altres-, sense que uns ni altres hagen mogut un sol dit per aclarir eixos temes mai acceptant una auditoria pública sobre eixes qüestions. Que els tribunals i la ciutadania dicten sentència, doncs.
Front al PP l’oposició real, la que ha presentat desenes de propostes a l’Ajuntament, la que ha fet crítica política, la que ha acompanyat als veïns i veïnes d’Alfafar en els seus problemes, drames i buscant solucions, sent la veu de la gent i de la societat civil i dels moviments socials, treballant a peu d’obra, presents i aportant debat i propostes en els Plens sovint però presents en els carres sobretot… eixa oposició ha sigut la que ha construït COMPROMÍS PER ALFAFAR.
Ens vam quedar en 2011 a 40 vots d’obtindre el nostre primer regidor (d’haver-lo obtingut aleshores podem assegurar que eixa representació hauria sigut molt fructífera i ens hauríem estalviat totes i tots algunes doloroses decisions que no hem pogut impedir com també el mateix dolor que en la defensa dels drets socials, comunitaris i ciutadans hem hagut de patir), però hui pocs dubten que ha sigut COMPROMÍS l’oposició durant els últims quatre anys.
Amb EUPV, amb un sol regidor a l’Ajuntament, ens hem trobat sovint en les propostes i lluites qüotidianes, i els reconeixem el treball que han fet, amb totes les limitacions i carències que es puguen assenyalar.
Les altres dues formacions polítiques que es presentaran a les pròximes eleccions són perfectes desconeguts en el poble i desarrelats en la vida política i social d’Alfafar, de la seua societat civil i l’associacionisme, sense que se’ls conega en els últims anys cap trajectòria ni treball fet. Ciudadanos no sabem com respiraran en el futur, sent com són un partit de centre dreta nítidament centralista i refractari al fet valencià. Podemos (que es presenta com a candidatura ciutadana i unitària, quan no són ni una ni altra cosa), ni dreta ni esquerra, i de constitució centralista, tampoc sabem com respiraran els pròxims quatre anys. Ni d’uns ni d’altres se sap quina és la seua proposta política local, ni cap trajectòria avala la seua credibilitat.
Així doncs, en COMPROMÍS PER ALFAFAR tornem a assumir el repte de ser l’alternativa política real al PP en Alfafar, i l’alternativa per a de veritat fer possible eixa altra política possible i necessària per al nostre poble, no sols per l’aval de la nostra trajectòria i treball fet, sinò perquè som l’única formació política en Alfafar que planteja no una mera alternança en el govern municipal sinò un profund canvi en la vida política del poble, un canvi en el model de desenvolupament d’Alfafar, una alternativa per a construir un Alfafar més just, més dels ciutadans, més lliure, més valencià.
Quina és eixa política diferent i necessària de què parlem? Quin és el model de desenvolupament distint que proposem? Durant la present campanya tindrem ocasió de concretar les nostres propostes, però deixeu-me que subrratlle les tres línies principals de la nostra proposta política, aquells tres àmbits d’actuació que fonamenten la diferència.
- Regeneració Democràtica, Transparència i Participació Ciutadana. No com a conceptes buits de contingut, sinò com a compromissos ben concrets que empoderen els ciutadans, la societat civil i els agents socials i polítics més enllà de votar una vegada cada quatre anys, que possibiliten la recerca de consensos socials i civils amplis sobre els temes cabdals, que facen que els representants polítics institucionals funcionen sota la lupa de l’opinió pública alfafarenca, i que partisca d’una Auditòria Ciutadana de la situació financera i dels serveis municipals, posant en marxa un Consell Ciutadà i obrint l’Ajuntament als Pressupostos Participatius.
- Pla d’Ocupació Social i Comunitària, Pla d’Emergència per acabar amb l’Exclusió Social, Recuperació dels Serveis Públics Municipals externalitzats, Foment de l’Economia Social, Comunitària i de la Xicoteta Empresa i els Autònoms aplicant els criteris de l’Economia del Bé Comú, Foment de la Formació com eina d’Inserció Sòcio-Laboral, posar l’Ajuntament al servei de les persones més desfavorides, de la majoria social en el poble. És a dir posar l’accent en ajudar a resoldre les situacions d’emergència social, la desocupació, la pobresa, l’exclusió…
- Construció d’un Consens Social sobre el Desenvolupament d’Alfafar, des de la
Participació Ciutadana activa, que contemple la recuperació i rehabilitació patrimonial, un nou model de relació amb el Medi Ambient i del paper de l’Albufera i del seu Parc, avançar cap a un nou model energètic basat en les renovables, l’estalvi i l’ús sostenible de l’enegia, plantejar tant la descentralització interna dins del municipi com les fòrmules de mancomunar serveis i actuacions amb els municipis veïns de l’Horta-Albufera, fent que Alfafar visca en valencià, fomentant des de la base l’actuació cultural i esportiva, fomentant l’associacionisme com expressió de la societat civil organitzada…
La clau d’eixa política distinta i necessària és, justament, que s’ha de construir des de la participació activa de la ciutadania, que necessita de la gent del poble per a ser posada en marxa i continuada després, que s’allunya dels models de la partitocràcia i del partidisme que han primat fins ara per donar-li no sols la veu sinò la capacitat decisió a la gent, que per ser dut a terme no apel·la només al votant sinò a la ciutadania, demanant la seua implicació i participació activa en la vida pública.
Eixos són els eixos de la nostra proposta política, allò a que COMPROMÍS PER ALFAFAR vos convoca a totes i a tots. Per això, i ho hem dit per activa i per passiva, la nostra proposta no passa per formar part d’un govern municipal que lideren altres forces polítiques, sinò per sumar les voluntats necessàries per a què COMPROMÍS siga la força política que lidere el pròxim govern municipal.
En Alfafar, ara toca el compromís de tots, toca COMPROMÍS.
Joan S. Sorribes
Joan S. Sorribes
salvar la Cooperativa en últim extrem (però perdent l’històric servei de Neteja Viària del Parc, que va acabar en mans de FCC);
què no s’han afrontat algunes de les llacunes i forats que explicaven fa quatre anys la situació de l’Hisenda municipal i encara hui continuen igual, tal com estaven. Com a mostra que posar ordre en les finances municipals no comporta necessàriament millorar qualitativament la vida local, hi ha l’estat de ruïna d’un Bé de Rellevància Local, com és l’Alqueria del Pi, en risc de caure a trossos davant la desídia municipal en un flagrant incompliment de les seues promeses electorals de 2011.
