La veritat sobre l’Alqueria del Pi.

Sembla que ha arribat la pressa i la improvisació al govern municipal d’Alfafar. Des de fa més de tres anys se li està demanant al govern municipal d’Alfafar la rehabilitació de l’alqueria del Pi atesa la seua consideració com a Bé de Rellevància Local. És en eixe moment quan l’alqueria esdevé un bé amb una protecció jurídica suficient gràcies als tràmits que l’Associació d’Estudis d’Alfafar començà tres anys abans. Primer, les peticions vingueren de l’Associació d’Estudis amb les presentacions dels seus volums i els constants avisos als responsables polítics sobre el seu deteriorament. Després, la pressió del grup de Compromís per Alfafar al ple municipal de febrer de 2014, a les diverses tertúlies publiques organitzades pel govern local i amb diversos requeriments i comunicacions, han portat de nou a la resurrecció pública de l’alqueria del Pi i la seua rehabilitació.
A hores d’ara, l’alqueria del Pi és un patrimoni “incomode” per al govern municipal. Les respostes, fins ara, han estat vagues i imprecises. I només necessitats electorals a vuit mesos d’unes eleccions han fet que la preocupació esdevinga urgència per a unes autoritats que no s’havien adonat del que tenien davant.
Demanem claredat i transparència. Demanem la veritat i que es complisca la llei de patrimoni cultural valencià. I això té un camí, clar i precís. L’aportació pública del projecte de rehabilitació elaborat pels tècnics municipals, les assignacions pressupostàries a eixe projecte i les sol•licituds reals davant els fons europeus i organismes competents, són els elements necessaris per creure’s allò que ara se’ns diu. Alfafar necessita conèixer de tot això. Alfafar ha de conèixer la veritat del projecte i sobretot, si existeix.
Si no existeix projecte per a un bé protegit, podem estar tots preocupats pel nostre patrimoni i pel nostre futur com a poble. La desafecció per la identitat i la història s’estaria exemplificant de nou amb una promesa incomplida. Estaríem davant d’un testimoni més de l’escassa sensibilitat cultural, de la degradació consentida i d’una obcecació ideològica subjacent envers el patrimoni per unes autoritats que no donen solucions a situacions que ho mereixen.


Nulla política sine ethica.

Arxivat en: General

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *