MOCIÓ SOBRE RETIRADA DE SÍMBOLS FRANQUISTES I D’ACCIONS A FAVOR DE LA MEMÒRIA HISTÒRIA
L’article 15 de la Llei de Memòria Històrica estableix que les administracions públiques “prendran les mesures oportunes per a la retirada d’escuts, insígnies, plaques i altres objectes o mencions conmemoratives d’enaltiment, personal o col·lectiva, de la revolta militar, la Guerra Civil i de la repressió de la dictadura”.
En compliment de la llei i per reconeiximent a les victimes del franquisme demanem:
1 –  La retirada de les plaques franquistes existents en les façanes a la via pública del nostre poble.
2 – Dedicar un dels pròxims carrers que s’inauguren en el nostre poble a la memòria de la insigne mestra Amparo Navarro Giner, membre de l’Escola Unitària de xiques número dos d’Alfafar, des de març de 1933 a setembre de 1936, en reconeixement a la seua tasca i
trajectòria en què es destaquen la lluita pels drets de les dones així com el foment i la promoció del valencià a l’ensenyament.
3 – Realitzar un Acte de Memòria Històrica en els pròxims mesos i de desgreuge i homenatge a les víctimes del Colp d’Estat de 1936 i de la repressió posterior de la dictadura franquista.
AMPARO NAVARRO GINER (BIOGRAFIA)
Si haguérem de buscar una mestra en la qual se fusionen de manera contundent l’activisme polític i el professional, un dels millors exemples que hi trobaríem, sense cap dubte, és el d’Amparo Navarro.
Efectivament, en la mestra d’Alfafar convergeixen a la perfecció la pràctica mestra da alfafartotalitat de l’ideari i el projecte de regeneració republicà, tant l’ambiciós projecte de renovació pedagògica com les propostes i les actuacions empreses per a intentar donar solucions als problemes seculars d’Espanya. Una vida, la d’Amparo, molt activa i compromesa amb tots i cadascun dels postulats i les iniciatives que els governs progressistes, primer, i el del Front Popular, després, intentaran portar endavant.
El laïcisme, l’ensenyament en la llengua pròpia, la coeducació, la substitució de l’ensenyament religiós, la igualtat, la lluita contra l’analfabetisme i l’extensió de l’educació i la cultura, l’ensenyament actiu i arrelat al medi…, està molt present en la seua obra i en cadascuna de les seues accions i formarà part de la seua vida.
Una dona amb unes fortes conviccions i un gran optimisme en la possibilitat de la República de canviar la situació, de corregir injustícies i d’aconseguir els canvis que el país urgeix, que no es quedarà mirant com passen els esdeveniments per davant d’ella sinó que participarà activament i en primera persona en la vida política i s’implicarà totalment en la lluita antifeixista. Una dona realment avançada a l’època, imbuïda de la moderna pedagogia de l’Escola Nova i clarament influenciada per l’institucionisme. Una mestra d’esquerres i progressista, feminista i valencianista, antifeixista i republicana. I, a més, activa en el canvi del model educatiu.
Finalitzà l’any 1920 la carrera de Magisteri i obtingué el títol de Mestra de Primera Ensenyança el 27 d’octubre de 1924. El seu pas per la l’Escola Normal de València vindrà marcat per la influència que sobre ella i el seus plantejaments pedagògics posteriors deixaran dues professores molt vinculades a la ILE i l’Escola Nova, María Carbonell i Angelina Carnicer. Aquestes, despertaran en ella l’interès per una pedagogia activa, espontània, reflexiva i integral, totalment allunyada de l’aprenentatge mecànic, rutinari i artificial, al temps que la impregnaran d’eixa preocupació que ja no abandonarà mai per la formació de la dona i la igualtat en l’educació amb independència del sexe.
Una vegada en possessió de la titulació i després d’uns mesos al poble de Salinas, Alt Vinalopó, romandrà a Parcent durant quatre cursos escolars, entre l’1 d’agost de 1926 i el 15 de
setembre de 1930. Per Orde de 21 de març de 1933 se li concedeix una plaça de mestra en propietat a l’Escola Nacional Unitària de xiques nº 2 d’Alfafar. Mentre exerceix en la nostra població ja estarà en possessió d’una altra titulació per a la seua formació personal i el seu interès en la pedagogia infantil, el de mestra puericultora. Uns estudis i un esforç que ens donen una idea del tarannà professional i de les preocupacions d’Amparo.
A més, durant l’estada a Alfafar, la seua motivació per les noves metodologies i els postulats pedagògics de l’institucionisme la portaran a participar en 1934 en el curs de selecció-informació per a aquells que pretenien accedir a una plaça de mestre en la Secció Preparatòria de l’Instituto-Escuela de València, un curs que, per altra banda, tenia lloc en el grup escolar Cervantes de Madrid i estava dirigit per altre símbol de la pedagogia renovadora i republicana, Ángel Llorca.
Continuarà, doncs, exercint a Alfafar fins que a proposta del Patronat Escolar dels establiments dependents de la Diputació Provincial de València rep el nomenament amb caràcter interí com a mestra de l’Institut d’Assistència Social Mestre Ripoll, una nova responsabilitat que no eludeix i que de nou la situa totalment al costat dels postulats republicans. Prendrà part així de l’encàrrec constitucional de substituir l’ensenyament religiós per un de caràcter públic, gratuït i laic. Així doncs, en virtut de l’Orde de 2 de setembre de 1936 cessa provisionalment a Alfafar el 10 de setembre i un dia després pren possessió del seu nou destí en una secció de l’Institut d’Assistència Social.
Durant els anys del seu mestratge a Alfafar, Amparo Navarro militarà en el Partit Valencianista d’Esquerra, com a membre del seu Comité Polític i posteriorment exercirà el càrrec de presidenta de la Junta Administrativa. A més, representarà el partit valencianista en el Comité Executiu del Front Popular Femení, i arribarà a ser un dels seus elements més destacats “por su actividad y entusiasmo en pro de la causa antifascista. Des de la seua responsabilitat en aquest òrgan participarà en multitud d’actes i mítings polítics organitzats amb motiu de la campanya electoral per a les eleccions de 1936, on, a més, realitzarà valuoses intervencions en ràdio i premsa, col·laborant en diversos periòdics. Una activitat que no solament mantindrà si no que multiplicarà durant el període bèl·lic, organitzant equips d’infermeres i de dones per a la realització de serveis de suport a l’Exèrcit republicà, des del mateix moment que s’inicia l’aixecament militar, o col·laborant en campanyes a favor de les milícies i dels xiquets refugiats.
La seua implicació amb els valors republicans i la lluita contra els rebels no es circumscriurà només a la militància política i sindical, anirà molt més enllà i abraçarà diversos aspectes.
Per una banda, des de 1935 formarà part de l’Aliança d’Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura, dins de l’Alianza de Intelectuales Antifascistas para la Defensa de la Cultura, on s’ocuparà de l’ensenyament a través de la Secció Pedagògica i realitzarà diverses conferències de caràcter pedagògic, sempre en defensa dels postulats d’esquerres i republicans; una militància i una consciència de classe, a més, que ja la portà a militar de manera activa en la precursora Unión de Escritores y Artistas Proletarios.
El seu valencianisme actiu i la ferma convicció institucionista que l’escola ha d’estar arrelada al medi i partir de la realitat social de l’alumne, la portarà a reivindicar i defensar l’ús de la pròpia llengua en l’escola com a vehicle d’ensenyament i a participar en diversos fòrums amb la finalitat de defensar aquest precepte pedagògic, molt abans inclús que prenguera la seua decisió d’entrar en el valencianisme polític d’esquerres i republicà.
Així, en juliol de 1922 participarà en l’Assemblea de l’associació Nostra Parla, on Amparo presentà una ponència on planteja obertament el problema que suposa per als menuts rebre la primera educació en una llengua que no és la seua, una llengua estranya, i adverteix que la llengua vehicular que s’ha d’usar en l’ensenyament i l’escola ha de ser la pròpia dels xiquets, la materna, i per això en els pobles on es parla valencià aquesta ha de ser la llengua d’aprenentatge i també la que han d’usar i conèixer els mestres. Per a la qual cosa, a més, proposa la implantació d’una classe de valencià en la Normal i que als mestres destinats en pobles valencians que desconeguen la llengua pròpia se’ls concedisca un termini perquè la puguen adquirir. A més, i ja en plena etapa republicana, ostentarà el càrrec de presidenta de l’Associació de Mestres Valencians durant l’any 1933-1934, serà membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana i formarà part del Seminari de Pedagogia de València.
Una vida i una trajectòria brillant i excepcional la d’aquesta dona que com tantes altres quedarà truncada i aniquilada amb la victòria dels insurrectes i la posterior repressió exercida contra ella, els seus ideals i la seua obra.